Hemorràgia d'odi

Correré fins a la platja un dia de pluja i llençaré l’estiu al mar. Estriparé les cartes, les fotos, les cançons, les paraules, el passat. Ho estriparé i t’ho tiraré per sobre. Queda-t’ho tot. No vull res teu. No ho necessito. Després m’arrancaré els ulls per no plorar. Cridaré fort fins que no hi senti. Fins que no et senti. Em cremaré els llavis fins que el gust dels teus petons s’esborrin per sempre i agafaré les cendres i te les bufaré a dins de l’ull. Em tallaré els dits per no poder tocar-te mai més i m’arrancaré la pell perquè no la puguis acariciar. Em lligaré els cabells amb les espines d’una rosa perquè no t’hi acostis. Deixaré de riure perquè deixis de riure. Deixaré d’estimar-te perquè deixis d’estimar-me. Ompliré la banyera de sang i m’hi llençaré de cap. Mossegaré els mals moments que em vas fer viure. Mataré a cops de puny els que eren bons. M’empassaré el vent fred del novembre només perquè no em porti la olor dels teus cabells. No dormiré per no somiar-te. I quan ho hagi fet tot em diràs amb la mà al cor que et fa mal. I jo què?

Love of lesbian - Allí donde solíamos gritar

Menja a poc a poc petita cuca. Assaboreix el gust del temps, esmicola’l i deixen rastre per allà on passis. Dóna sombra i relleu al territori, però sobretot, no tractis de canviar-lo. No t'amaguis dels obstacles, evita la monotonia i sobretot, arrastra’t per ser el que vols ser, no per intentar demostrar que saps arrossegar-te. No perdis la teva personalitat, de la diferència en neix la creativitat i per damunt de tot, lluita pels teus ideals, demostra ser una cuca i no un cadàver, que el depredador no et faci ser un aliment més del piló a consumir. No deixis que el teu sufix en determini la teva existència, els valors seran regits pels lexemes. Fes camí petita cuca, aconsegueix que la mort t'acompanyi fins l'últim jaç, però fes que el seu camí, sigui un camí difícil i ple d'espines, fes-li la vida impossible a la mort.

La vida trencada per un brí de mala sort, una trucada inesperada que mai podrà ser penjada.

I semblava que tot anés bé, et vas despedir amb una simple mirada i un trist adeu, aquell dia no et venia bé fer-li un petó, sabies de sobre que te l'estimaves però aquella tarda no havia estat de les millors i no estaves de mal humor. Els teus llavis tremolaven, el cor et deia que no podies deixar-lo marxar així, potsé s'empiparia o s'enfonsaria en la tonteria de deliberar si encara l'estimaves o no, és igual, perquè un dia no li diguessis res i marxessis fent cara empipada no passaria res.Ell, al igual, al veure aquesta indisposició per part teva de despedir-te com normalment feies, assumia part de la responsabilitat d'aquella tarda i es retirava amb un allargat adeu.

I tu te'n vares anar, vas buscar les claus i vas obrir la porta, senties una buidor dins el pit, sempre és dificil fer el contrari del que la teva tossuneria et reclama. Mentre es tencava vas sentir un "fins demà", apagat que es difuminà per les teves orelles. No et vas girar.

Pujaves lenta els escalons, sempre mirant al terra, tot i estar emprenyada creies que potser n'havies fet un gra massa. No passava res, demà ho intenteries arreclar, el perdó ho arrecla tot...

Tot va ser en un obrir i tancar d'ulls, una arrossegada de rodes i un grinyoleig de frens acompanyat de un só de mort.

Un alè gèlid et recorregué tota la pell, la por se't ficà dins el cos i no et vas poder abstenir a pensar-hi. Vas baixar al replà de l'entrada i vas obrir la porta amb totes les forces contingudes. A fora ja, vas mirar amunt i aball del carrer, no vas veure res.Sentires un gemec, el reconegueres. Vas correr tot el possible direcció el fil de veu, i el vas veure allà, estès al terra.

T'hi acostes, li agafes el cap i et taques de la seva sang, li preguntes si està bé, no et respon, crides desesperadament una ambulancia, però el silenci s'apodera del carrer, en aquells moments només existien tres persones, tu, ell i la mort.

Les llàgrimes t'entervolien la vista, no te'l deixaven veure el teu amor, "No et moris, no et moris" te'l miraves li feies petons a la seva cara ensangonada: "no et moris, no et moris, siusplau, no em deixis".

De cop sentires com una mà s'intentava moure de sota les teves cames, tu t'apartares i deixares que la mà s'aixequés. Els seus ulls es van entreobrir i com si fos la última cosa que fes, va posar aquella mà freda a la teva galta, et va eixugar la llagrima...

"Estic acaronant la meva vida per última vegada, tot em fa mal i admeto que em moriré, no hi ha volta de full, sentu com la sang s'escapa del meu cos com una colla de presoners amb llibertat. És una merda saber que t'estàs a punt de morir, veure aquella imatge de la teva cara espantada, innocent, incapaç de creure el que està veient, tremolosa, però que no deixa de mostrar la seva pena en forma de petites gotetes de desesperança. Ets el que més m'estimo en aquesta vida, sí, ho he descobert ara, estirat aqui al terra i a punt de morir-me, m'ets més important que ningú més, encara que no t'ho hagi pogut demostrar mai en els mesos que portem junts, m'agradaria haver-t'ho pogut dir, però he descobert que en aquest món no hi ha paraules per expressar-ho i no hi ha detalls que ho indiquin, tot es troba a dins, a dins aquest cor que batega per últimes vegades. El més segur és que mai puguis arribar a saber com t'estimo. Ara et miro, i m'agradaria poder-t'ho dir, dir-te que t'estimo, que ets el més important que he tingut mai. Ara em plores a sobre al pit, agafant-me com si no em vulguessis deixar marxar, és una de les millors sensacions que pot tenir una persona, notar que t'estimen. M'agradaria abraçar-te ben fort, sense apretar-me els llavis, perquè et pogués transmetre tot això que tinc a dins i no t'he pogut dir mai però malauradament, no ho puc fer, i encara que ho pugués fer no t'adonaries del que t'intento dir, només sentiries dolor, uns dits apretan-te l'esquena, uns dits freds i sense res a dir, tot el contrari que el meu cor. Se'm morts dins meu, donaria el que sigués per no deixar-te aquí sola. Moltes vegades m'has preguntat que faries per tal de que no et matessin i jo sempre o gairabé sempre et responia que faria qualsevol cosa, em podrien tallar el que vulguessin i fins i tot donar la meva vida per la teva. Ara, al llindar de la mort en aquesta edat tant jove t'ho dic, donaria la meva vida per tu, però mai deixaria d'estimar-te. Em moro, em moro als teus braços, me'n vaig per no tornar. M'agradaria molt quan ja no hi sigui, algun dia et trobessis aquest fragment del meu pensament i que te'l llegixis. Que pensessis que no hi ha hagut més amor que l'amor estimat, però que al cap i a la fi, aquest amor no hagues sigut un amor inventat."

I vas veure com tancava els ulls per última vegada amb la teva imatge a dins la seva retina, se l'enduria allà on anés, igual que tots els seus pensaments, mai sabries el que durant mesos t'havia intentat comunicar sense èxit.

"Sàpigues, preciosa, que sempre et seguiré estimant"

Estava desesperat. Deia que ja no aguantava més, que el món era una merda i que ho havia perdut tot, i malauradament, sí, ho tenia tot perdut, sobretot la part més important, la gent l'havia anat deixant. Era una estrella que s'estava apagant en un punt perdut de l'univers.

Què passaria si ara el teu millor amic et digués que es vol suicidar?

Igual que una riera arrastra tot el que topa amb el seu cami, a mi també em va arrestrar.

"Tinc els pares morts, tots dos, ni separats ni lluny d'aquí, estan morts, MORTS, em sents? no tinc germans, no tinc més familia coneguda, em tancaran en un putu centre d'acollida on estare amb altra gent neuròtica que també ha perdut els seus pares, mentre que quan surti al carrer veuré a tot el collons de gent diguent mira el meu pare i la meva mare que han fet, veure als nens petits amb els seus pares riguent i diguent parides, sí, parides, però diguent algu. I a més de no tenir pares, no tinc a ningú més a part de tu, cony, que no ho veus? Tota la resta de la gent m'ha anat deixant, tant sols era una nosa, un mort més en el cementiri... i sense amics no ets res ni ningú. L'única cosa que pot empenyer algu a sobreviure, es que a l'hora d'anar a dormir, al dia següent, quan et despertis, tindras algu ben aprop teu a qui acostar-te si tens por. I què passa si no li tens? que acabes pel terra, boig, col·leccionant bassura, gats i altres imbecilades. O mort. Vull desapareixer d'una vegada per totes, no vull viure més aquest fàstic de vida."

Em vaig quedar transtornat per la resposta, sense saber que dir, i ell sense dubtaru va aprofitar per abraçar-me. Notava que plorava, plorava de rabia i de impotencia, però sobretot plorava per donar-me, donar-me les ultimes forces que li reposaven dins el seu cos, estava buit. Al separa-se de mi, em va mirar als ulls durant uns segons. Ell, els tenia ben vermells, havia plorat molt durant els ultims temps. L'aigua s'ho endú tot, i ell m'havia deixat tota l'espatlla ben xopa de les seves llàgrimes. Va començar a caminar direcció al cotxe i va entrar-hi, sense despedir-se ni res. Llavors vaig reaccionar instantàniament. No el volia deixar escapar. Així que vaig enfilar de seguida cap al cotxe i hi vaig entrar. "No vull que marxis, siusplau, fes-ho per mi cony, no facis cap bestiesa".

"Ja ho he decidit, no em faràs canviar d'opinió, mai més tornaré a tindre problemes, mai més hauré de plorar per res, seguiré essent un mort més al cementiri, com fins ara... però aquesta vegada, fins i tot els cucs se'm menjaran. Baixa del cotxe siusplau, t'ho dic en serio, baixa."

"Et seguiré fins a l'últim segon."

Contra totes les meves espectatives va engegar el cotxe i es va posar en marxa, em començava a apareixer una suor freda, en el mateix moment que li anava dient que què collons estava fent. Preguntes i més preguntes sense resposta, mai les arribaria a conèixer. Cada vegada anava més depressa i ja havíem entrat a la autopista, el nostre corredor a la mort. Tant sols em quedava mirar per la finestra, i veure com els arbres anaven passant a velocitats increibles, arbres de tots tipus i classes, alguns ja pelats i d'altres que tot just començaven a creixer... Me'l vaig tornar a mirar, tornava a plorar, i a fora hi plovia. Tenia fred però estava amarat de suor i per si faltava menys, em va començar a fer mal a l'espatlla, allà on se m'havia posat a plorar feia pocs minuts. L'aigua s'ho endú tot. Vaig tornar a mirar endevant, ens estavem aproximant a un pont, quan de sobte la seva veu em va fer esgarrifar.

"T'ho he dit"

I és cert, li vaig dir, t'acompanyaré fins a l'últim segon, però quan li deia això, no vaig comptar que el pas de la vida a la mort, no es pot comptar amb temps, pkerquè es inmediat.

El cotxe estimbat sota la pluja, ni rastre de sang...

l'aigua s'ho endú tot.

Mea culpa

Me despierto, buenos días. La luz del sol penetra la ventana entreabierta del oscuro dormitorio. Parece una película; la vida en blanco y negro, solo he conocido dos colores: rojo y morado. La fina abertura que me posibilitan mis ojos me permiten ver que a mi alrededor se ha escrito una novela, una novela que la llevo dentro, una novela vestida de rojo, con letras dibujadas con mi vida, con letras dibujadas con mi sangre.
Mi cuerpo es un infierno, un infierno de dolor. El corazón late como nunca ha latido, él también quería huir, pero ya es demasiado tarde. Intento levantarme con la ayuda de la pared, dejando plasmado todo mi vestido de rojo manchado de blanco. No puedo; me mareo y caigo encima del mar rojo.
La luz del sol, como si de un detective se tratara, desenmascara la pluma con que se escribió la novela, tan afilada y tan fría, desentonando con el color cálido de la tinta.
Aún oigo pasos, un estruendo retumba dentro de mi mente, el escritor se acerca, quiere acabar su libro.
-Te lo dije, te lo dije zorra de mierda, te dije que ya estaba arto de que te vieras con aquel hijo de puta, te avisé y aquí te tienes, me ofrecí como tu guardián, pero a todo guardián si no lo alimentas como es debido o no es tratado como se merece por su amo, se desata, se rebela.
Te mereces esto y mucho más (no supe atenderle como se merecía, culpa mía), ya no vas a volver a ver a aquél que pasabas por tu amigo pero que juraría que te acostabas con él como una puta zorra de mierda (tan solo éramos amigos, le di celos porque dedicaba a este, amigo mío, un precioso tiempo que no podía dedicarle a mi amado, culpa mía), espero que te pudras en el infierno y veas lo que has acabado perdiendo, (he perdido su amor, su cariño, todo lo que no supe apreciar de él, lo he perdido todo, ocuparé su lugar en el infierno, mea culpa).

Abandona la habitación, la luz se diluye con la imagen desenfocada del túnel blanco, otra película se plasma en dentro de mis ojos, el fin.

Silenci

El silenci es
un Peix
dins del meu cap,
feliçment alimentat
amb totes
les paraules
que no he dit.